Double or quits

I love searching for things in Internet antique shops. It's as if every document or every forgotten image were hiding a story inside, maybe even History. This wouldn't be relevant in the context of my time in Croatia if it weren't for the fact that, in one of my searches, I came across an unposted envelope from the 1980s containing two stamps. The one on the left represents a fragment of the landscape of Mljet (more specifically the island of Sveta Marija, in the National Park). The one on the right depicts one of the spots of Ohrid, in North Macedonia. There are 485 kilometers between both images; 102 hours of walking according to the threatening tone of the Google Maps application. A snapshot represents a selection, conscious or unconscious, of a point of view, of a choice; the result of a game between visibility and invisibility. A photograph shows us what the author (or now also the machine) wanted to highlight from a reality that has no limits, discarding in the process an infinity of other possibilities that remain waiting for an opportunity. The relationship between two fragments (in this specific case between two fragments of reality shaped by both images stuck on the envelope) is always a choice that creates gaps; which generates omission. To mitigate separation one needs to bring them closer, and place them next to each other. As cinema does with the montage technique, the cut that separates them is minimized to construct narrative fiction. In that way, distance disappears or, rather, becomes imperceptible. We only become aware of it if we make the effort to point it out.

I like analog cameras, or rather the feeling of uncertainty and reflection they impose during the creative process. You never know what will come of it, or if anything will. From among my collection of old cameras, for my trip to Mljet I intentionally chose the one that doesn't work well; the one that has a problem with the entry of light and makes the image appear partially veiled, frustrating any attempt to capture the entirety of what is right in front of us. This means that some parts of the image appear stained by a kind of white smoke or cracks. The camera, however, was not the only audacious call. To complicate my existence a little more, I decided to take with me a collection of film rolls that had expired a couple of years ago, a “Mallorcan pair” of years (meaning always an indeterminate number). Double or quits, I like risk. I know that it can be an incomprehensible decision, especially when visiting a place you have never seen and in a context, the current one, where hypervisibility is an obligatory duty. But, all things considered, is it not similar to when we approach another reality observed through our eyes and in our own way, or when we speak to someone in a language that is not the mother tongue of any of the participants of the conversation? The gap is now integrated to be part of the image and life, it becomes imperatively visible and present, and there is no other choice but to learn to live in it.

I like the stories that come out of people's mouths, the ones we don't find in books. Ivan Bamba told me some legends of Mljet; some stories that were translated in real-time by Amlica and which, most likely, I didn't fully grasp. A portion appears to me, once again, veiled; as if they suffered from the same pathology as the photographs from my analog camera. One of the tales he told me was about a woman who, after helping a man who suddenly appeared from inside a grave (anticipating George A. Romero's films) received a treasure that he, as proof of gratitude, put inside a bag. The only condition was that she must not open it until she got home. That, and that she should first ignore the voice that will tell her: "Give me this back, it's mine." The first step was easy. As for the second one, the woman couldn't wait anymore and, halfway through, she decided to open the bag to discover that a good handful of shells were resting inside it. Not quite satisfied with her compensation, she opted to throw everything up in the air to the height of the old cemetery. When she got home, she explained the adventure to her husband's mother, who asked her for the bag to try to solve the mystery. That's when, at the bottom of the bag, she found a gold coin. A coin that had been, until a few seconds before, a shell, but had now successfully completed its transformation. Beyond the similarity to other stories I had heard before, the legend reminded me of my visit to Saplunara Beach. That morning the sea had spit out thousands of jellyfish, which lay dead near the shore, many of them on the sand. At first glance, they looked like amethysts, but to the touch, they were gelatinous amethysts. In hindsight, maybe it was a mistake not to keep two or three of them in my pockets.

However, the reward was learning that we are not only dealing with partial visibility or the veiled image, but with the fact that things can sometimes appear completely different from what they really are. Perhaps it would even be more appropriate to say that transmutation and confusion make the thing, especially once you get home. Bamba also told me about the confusion regarding the documents pointing to the location of the cave where Odysseus spent seven years hiding, caused by the proximity between the name of the island of Mljet and the island of Malta. According to Bamba's expertise, Ulysses was at Mljet and, according to Amlica's, Calypso was there first. I, who was only listening, came to the conclusion that both are right; sometimes one needs to take a step back to gain perspective; to interpret, tighten and widen the framework of the story, the History and the image.

Towards the end of our three-way conversation, Bamba gave me a thought that has been running through my head since that day. He told me that having practiced all his life as a notary, he had learned from documents and records that the universe always seeks balance, that facts hide an underground rumbling that tells us a motivation that is not at all random. He told me that he had seen it, for example, with the birth certificates. After the war, there were more male births, he told us, to compensate for so much loss and so much death. The notarial records also told him later about women, who were beginning to have more power and more presence, and were overcoming the oblivion and abuse of so many years, despite having been the ones who carried the weight of the island on their backs. Babino Polje means grandmother's field, and although sometimes the name doesn't immediately make the thing, the future is being plowed little by little.

Beyond the firmness and weight of the land, in the houses of Mljet one still hears the roar of the sea when it spreads; the rumbling of a secret that hides and preserves, in equal parts, the visible and the invisible. People say that the sea is the confirmation of an intermediate stage; the point where the materiality of what can be touched and the subtlety of what continually escapes from our hands converge. That's a feeling not too dissimilar to being 1821 kilometers from home, to knowing that part of what you wanted to say will remain placidly and forever silent. It is not dissimilar to looking at a photograph and forgetting everything that breathes and lives beyond its limits for a few moments or remembering, when white smoke or a crack bursts into view, that there is always something beyond the attainable. The roar that I hear now from here is the great veil that accommodates the island; a veil that not even my damaged camera has been able to record.

Doble o res

M'encanta cercar coses als antiquaris d'internet. És com si cada document o cada imatge oblidada amagassin a dins una història, potser fins i tot la història. Això no vendria al cas en el context de la meva estada a Croàcia si no fos perquè, en una de les meves cerques, vaig topar-me amb un sobre sense enviar de l'any vuitanta que duia aferrats dos segells. El de l'esquerra representa un fragment del paisatge de Mljet (més concretament l'illa de Sveta Marija, al parc nacional). El de la dreta ofereix als ulls un dels racons d'Ohrid, a Macedònia del Nord. Entre una imatge i l'altra hi ha 485 quilòmetres; 102 hores caminant segons fa constar amb to amenaçant l'aplicació de Google Maps. Una instantània representa una selecció, conscient o inconscient, d'un punt de vista, d'una tria; el resultat d'un joc entre visibilitat i invisibilitat. La fotografia ens mostra allò que l'autor (o ara també la màquina) ha volgut destacar d'una realitat que no té límits, descartant en el procés una infinitud de possibilitats altres que romanen a l’espera d’una oportunitat. La relació entre dos fragments (en aquest cas concret entre dos fragments de realitat que configuren cada una de les imatges aferrades en la superfície d'aquest sobre) és sempre una tria que crea buits; que genera llacunes. Per mitigar la separació cal acostar-les, situar-les una al costat de l’altra. Com fa el cinema amb la tècnica del muntatge, el tall que les separa es minimitza per construir el relat d'una ficció. Així la distància desapareix o, més aviat, es torna imperceptible. Només en prenem consciència si fem l'esforç d'assenyalar-lo.

M’agraden les càmeres analògiques, o més aviat la sensació d’incertesa i de reflexió que imposen durant el procés creatiu. No saps mai què en sortirà o si en sortirà alguna cosa. D’entre la meva col·lecció de màquines antigues, per al meu viatge a Mljet vaig escollir intencionadament la que no funciona del tot bé; la que té un problema amb l’entrada de llum i fa que la imatge aparegui parcialment velada, frustrant qualsevol intent de captar la totalitat del que tenim just al davant. Això vol dir que algunes parts de la imatge apareixen tacades per una espècie de fum blanc o bé d’escletxes. L’elecció de la càmera, però, no era l’única crida a l’audàcia. Per complicar-me un poc més l’existència, vaig decidir endur-me’n una col·lecció de rodets que tenia caducats de fa un parell d’anys; un parell mallorquí. Doble o res, m’agrada el risc. Sé que pot resultar una decisió incomprensible, especialment a l’hora de visitar un lloc que no has vist mai i en un context, l’actual, on la hipervisibilitat és un deure obligat. Però, ben mirat, que no passa alguna cosa semblant quan ens apropam a una realitat altra que observam amb els nostres ulls i les nostres maneres de fer, tan integrades, o quan parlam amb algú en un idioma que no és la llengua materna de cap dels que participam de la conversa? La llacuna ara s’integra per formar part de la imatge i de la vida, es torna imperativament visible i present, i no queda més remei que aprendre a conviure-hi.

M'agraden les històries que surten de les boques de la gent, les que no trobam als llibres. Ivan Bamba em va explicar algunes llegendes de Mljet; unes històries que van ser traduïdes a temps real per l'Amlica i que, molt probablement, no vaig arribar a copsar del tot. Una part se'm presenta, una vegada més, velada; tal com si patissin la mateixa patologia que les fotografies de la meva càmera analògica. Una de les històries que em va relatar anava sobre una dona que, després d'haver ajudat a un home que apareixia, de sobte, de l'interior d'una tomba (i que s’avançava a les pel·lícules de George A. Romero) va rebre un tresor que aquest, com a mostra d'agraïment, va posar a dins d'una bossa. L'única condició era que no podia obrir-la fins a arribar a casa. Bé, això i que ignoràs la veu que li diria: "torna'm això, que és meu". La primera prova va ser fàcil. Pel que fa a la segona, la dona no va poder-s'hi estar i, a mig camí, va decidir obrir-la per descobrir que a dins hi reposaven un bon grapat de copinyes. No gaire satisfeta amb la seva compensació, va optar per llençar-ho tot a l'alçada de l'antic cementeri. Quan va ser arribada a casa, explicà l'aventura a la mare del seu marit, qui li demanà la bossa per tractar d'esclarir-ne el misteri. Va ser llavors quan, al fons de tot de la bossa, hi trobà una moneda d'or. Una moneda que havia estat primer i fins uns segons abans una copinya, però que ara havia completat amb èxit la seva transformació. Més enllà de la familiaritat respecte a altres històries que ja havia escoltat abans, la llegenda em va fer recordar la meva visita a la platja de Saplunara. El matí d'aquell dia el mar havia escopit milers de grumers, que descansaven morts prop de la costa, molts d'ells sobre l'arena. Al primer cop d’ull semblaven ametistes, però al tacte eren ametistes gelatinoses. Fent la vista enrere, potser va ser un error no guardar-ne dos o tres dins les butxaques.

Malgrat tot, la recompensa va ser aprendre que no només ens enfrontam a la visibilitat parcial o a la imatge velada, sinó al fet que les coses de vegades poden mostrar-se completament diferents de com són en realitat. Tal volta seria fins i tot més apropiat dir que la transmutació i la confusió fan la cosa, sobretot un cop tornes a casa. Bamba em va parlar també de la confusió pel que fa als documents que assenyalen la ubicació de la cova on Ulisses va passar amagat set anys, causada per la proximitat entre el nom de l'illa de Mljet i el de l'illa de Malta. Segons l'expertesa de Bamba, Ulisses va ser a Mljet i, segons la de l'Amlica, Calipso hi va ser abans que ningú. Jo, que només escoltava, vaig arribar a la conclusió que tots dos tenen raó; de vegades cal fer una passa enrere per agafar perspectiva; per interpretar, tensar i eixamplar el marc del relat, de la història i de la imatge.

Ja cap al final de la nostra conversa a tres, Bamba em va regalar una reflexió que m'ha estat rodant pel cap des d'aquell dia. Em va dir que havent exercit tota la seva vida de notari, havia après dels documents i dels registres que l'univers sempre cerca l'equilibri, que els fets amaguen una remor subterrània que ens explica una motivació no gens aleatòria. Em va dir que ho havia constatat, per exemple, amb les partides de naixement. Després de la guerra neixen més homes, ens deia, per compensar tanta pèrdua i tanta mort. Els registres notarials també li van parlar més endavant sobre les dones, que començaven a tenir més poder i més presència, per rescabalar l'oblit i el maltractament de tants anys, tot i haver estat les que portaven a l'esquena el pes de l'illa. Babino Polje vol dir terra de l'àvia i, tot i que de vegades el nom no fa immediatament la cosa, el futur sembla llaurar-se a poc a poc.

Més enllà de la fermesa i el pes de la terra, a les cases de Mljet encara se sent el bram del mar quan s'escampa; la remor d'un secret que amaga i preserva, a parts iguals, el visible i l'invisible. Diuen que el mar és la constatació d'un estadi intermedi; el punt on conflueix la materialitat d'allò que es pot tocar i la subtilesa d'allò que se'ns escapa contínuament d'entre les mans. Una sensació no gaire allunyada a la de ser a 1821 quilòmetres de casa; de parlar sabent que una part del que hauries volgut dir romandrà plàcidament i per sempre en silenci o, quan, en mirar una fotografia, oblidam per uns instants tot allò que respira i viu més enllà dels seus límits; quan un fum blanc o una escletxa irrompen per recordar-nos que sempre hi ha alguna cosa més enllà de l’assolible. El bram que sent ara des d’aquí és el gran vel que acotxa l'illa; un vel que ni tan sols la meva càmera atrotinada ha estat capaç d'enregistrar.